Notícies

Nosaltres també trobem feina! - Sara Pérez

filtre-foto-entrevista-sara

La Sara Pérez Hernando és criminòloga graduada per la UB a l’any 2014 amb menció en Criminologia Forense i Execució Penal i Màster en Intervencions Socials i Educatives. És membre de la Junta del Col·legi des del gener de 2018 i va ser vicepresidenta de L’AIC (Associació Interuniversitària de Criminologia) durant els anys 2013 i 2014.

Actualment, la Sara és professora al Departament de Mètodes d’Investigació i Diagnòstic en Educació de la Universitat de Barcelona i imparteix docència als graus de Pedagogia i Educació Social. És membre del grup de recerca GRISIJ (Grup de Recerca en Intervencions Socioeducatives en la Infància i Joventut) amb qui col·labora com a investigadora predoctoral en projectes nacionals i internacionals. La Sara es troba finalitzant la seva tesi doctoral en l’àmbit de protecció a la infància en el programa de doctorat Educació i Societat.

Ens pots parlar una mica de la teva feina?

La meva feina es divideix en dues branques, la recerca i la docència. Pel que fa a la docència, faig classes als alumnes de pedagogia i educació social de la UB, tant sobre metodologies de recerca, l’anàlisi de xarxes socials i orientacions per a la pràctica o per exemple des de les pràctiques restauratives. També tutoritzo treballs finals de grau (TFG) d’alumnes d’educació social sobre temàtiques que tinguin relació amb la criminologia o bé amb el meu àmbit d’estudi (la protecció a la infància).

Pel que fa a la segona branca, la recerca, formo part d’un grup d’investigació, en aquest sentit participo en projectes de recerca tant en l’àmbit nacional com internacional, això implica des del disseny de propostes de recerca, la recollida de dades, l’anàlisi dels resultats obtinguts, la redacció d’informes i articles, etc.

L’objectiu principal del grup de recerca és crear marcs de referència científica i transformar-los en recursos per a l’acció socioeducativa que ajudin als infants en situació de desprotecció amb línies d’investigació en l’àmbit de l’educació per a la salut, la violència de gènere i la resiliència. En aquest sentit, els projectes que desenvolupa el grup es centren en la detecció de necessitats utilitzant metodologies d’investigació cooperativa; posteriorment, s’elaboren metodologies d’intervenció i/o recursos formatius que faciliten l’optimització de les intervencions socioeducatives; i finalment, s’avaluen aquestes noves propostes metodològiques.

Es tracta d’un grup de recerca multidisciplinar que compta amb professionals de la pedagogia, educació social i primària, psicologia i medicina i des que vaig entrar a formar part al 2015 també la criminologia.

Consideres que poses a la pràctica el que has aprés al grau?

En el meu dia a dia poso en pràctica el que he anat aprenent al llarg de la meva trajectòria, tant a nivell d’estudis com de vivències i per tant també del que vaig aprendre al grau. A vegades la forma en què es posa en pràctica pot ser una mica difosa ja que no s’aplica un coneixement concret, una teoria o autor concret, sinó que el que poso en pràctica son les competències que vaig adquirir tant en les assignatures que vaig cursar (en el meu cas especialment les de recerca) però també les competències que guanyes a l’estudiar un grau que té encara molt recorregut per endavant per exemple a nivell assembleari.

Com et vas assabentar de la feina? 

Va ser l’actual coordinadora del grup de recerca qui em va trucar per informar-me’n, havia estat professora meva mentre cursava el màster i li havia sorprès el que podia aportar una criminòloga en l’àmbit de la protecció a l’infància. Per aquest motiu em va enviar la informació sobre una convocatòria del Ministeri d’Economia i Competitivitat per a una beca predoctoral dins d’un projecte de recerca I+D.

Portaves molt temps buscant feina? Sabies per on es mouen les ofertes a l’àmbit Criminològic?   

Estava en els últims mesos del màster quan em van avisar, pel que no havia començat a buscar feina de forma activa, però sí que havia participat en alguna píndola formativa sobre com trobar feina com a criminòloga però no havia iniciat el procés.

Com va ser el procés de selecció?

Després d’assabentar-me de la convocatòria del Ministeri vaig presentar la documentació requerida com les notes del grau i del màster, certificat d’anglès, etc. Un cop superada aquesta primera fase vaig haver de presentar una proposta de recerca juntament amb una carta de motivació i una altra de recomanació, finalment vaig fer una entrevista amb les persones responsables del grup de recerca que havien de donar feedback al Ministeri per elaborar una ponderació de totes aquelles persones que ens havíem presentat. Uns mesos més tard van sortir les llistes.

quotes-entrevistes-sara-1

Què consideres que ha estat imprescindible per a que et seleccionessin?

Inicialment no pensava que m’anessin a seleccionar perquè no tinc el millor expedient acadèmic, però el projecte i la carta de motivació que vaig presentar justificant perquè era important que es comptés amb professionals de la criminologia en la recerca en matèria de protecció a la infància van acabar inclinant la balança.

Quin consell donaries als estudiants? I als teus companys que encara estan en recerca activa de feina?

quotes-entrevistes-sara-2

Que no es donin per vençuts, és fàcil desmotivar-se però és important mantenir-se actius, fer-se veure i conèixer-se entre aquells que estan exercint el sector que els interessa i no tancar-se només en ofertes o llocs de feina ja establerts, s’ha de sortir de la zona de confort. Sovint altres professionals desconeixen el que podem aportar i es queden només amb l’etiqueta de “criminologia” que pot tenir moltes connotacions que no sempre ens ajuden, per això és important donar-nos a conèixer, explicar una i mil vegades el que som capaços d’aportar a la societat. La meva experiència és que un cop demostres el que podem fer des de la criminologia la visió que tenen altres professionals canvia i es genera una nova necessitat.

Nosaltres també trobem feina! - Daniel Bruns

daniel-bruns

En Daniel Bruns és graduat en Criminologia a la Universitat de Girona, màster en anàlisis i prevenció de la delinqüència pel Centre Crimina de la Universitat Miguel Hernández de Elche, agent de la Policia Local de Salt, professor associat del grau en criminologia de la Universitat de Girona i tutor de pràctiques de la mateixa titulació. És policia des de fa 12 anys.

Ens pots parlar una mica de la teva feina?

Durant la meva trajectòria professional, primer a la Policia Local de Begur on vaig començar i després a Salt on treballo actualment, he desenvolupat les competències que són pròpies dels cossos de policia local: ordenació i regulació del trànsit, control d’ordenances municipals, seguretat ciutadana, policia comunitària, etc. Durant aquests anys, el fet d’haver treballat en diferents cossos cadascun amb les seves peculiaritats,  i d’haver passat per diferents unitats, m’ha aportat una visió global de la professió molt enriquidora. La feina de policia és molt dinàmica, no saps mai que et trobaràs, i això és precisament un dels aspectes que fa que t’enganxi. Un dia pots estar regulant el trànsit en una cruïlla i al cap d’una estona estàs detenint l’autor d’un robatori.

quotes-entrevistes-bruns-2

Consideres que poses a la pràctica el que has après al grau?

Sí, és clar. La funció policial està directament relacionada amb els coneixements adquirits durant el grau. Quan vaig començar a estudiar el grau, ja feia uns anys que era policia. Amb molt d’esforç i constància he anat compaginant la feina i la família amb la meva formació criminològica, primer amb el grau i després completant els estudis amb el màster. He de dir que el fet de tenir una experiència laboral prèvia m’ha ajudat en els meus estudis. M’ha aportat una visió pràctica que sense treballar no pots tenir. Això es nota, aprens a comprendre i relacionar millor els conceptes i et permet posar en pràctica, de forma directa o indirectament, els coneixements adquirits. Jo sempre dic que per mi Salt ha estat el meu laboratori de pràctiques. És un municipi amb una gran complexitat social i amb molta feina per fer. L’any 2017 vàrem posar en funcionament un projecte pilot pioner a Catalunya per a l’avaluació de risc de reincidència en delictes contra la seguretat del trànsit. Ha tingut una molt bona repercussió i ressò mediàtic i actualment seguim treballant de forma coordinada amb altres policies i criminòlegs per la seva implantació. A part d’això, he elaborat diverses campanyes de prevenció i també gestiono les xarxes socials de la policia. En resum, puc dir que la formació que he adquirit m’ha ajudat a comprendre millor la problemàtica que forma part de la meva feina i m’ha donat recursos que abans no tenia.

Com et vas assabentar de la feina?

L’any 2007 em vaig assabentar d’una oposició a la Policia Local de Begur i m’hi vaig presentar. Vaig entrar primer com a agent interí i llavors vaig guanyar plaça de funcionari de carrera després de fer el curs a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (Escola de Policial). Uns anys més tard per qüestions personals, vaig tornar a opositar a Salt i també hi vaig guanyar plaça.

Feia molt temps que estaves buscant feina? Sabies per on es mouen les ofertes a l’àmbit criminològic?

Com ja he dit, vaig començar estudiar el grau quan ja era policia. Al principi ho vaig fer només amb la intenció  de tenir la titulació necessària per promocionar-me en un futur, però el cert és que la criminologia m’ha anat enganxant cada cop més fins al punt  de continuar-me formant un cop acabat el grau.

Com va ser el procés de selecció?

quotes-entrevistes-bruns-1

Els processos de selecció en els quals vaig participar en el seu moment, no difereixen gaire dels actuals. Bàsicament consisteixen en proves culturals, psicotècniques, aptitudinals i proves físiques. El que sí que difereix és el nivell acadèmic exigit per accedir a les convocatòries de policia, que és superior que fa uns anys. Personalment penso que és bo que sigui així, els policies tenim i se’ns exigeix una gran responsabilitat, per tant, cal tenir una sòlida preparació. Voldria aprofitar en aquest sentit i trencar una llança a favor de la necessitat de potenciar l’estudi de la criminologia des del mateix Institut de Seguretat Pública, en els cursos de formació bàsica per a policies. Em consta que des del mateix Col·legi de Criminòlegs ja s’està treballant en aquesta línia.

Quin consell donaries als estudiants? I als teus companys que encara estan en recerca activa de feina?

El millor consell que puc oferir als estudiants de criminologia i als criminòlegs en recerca de feina és que aprofitin al màxim les seves estades de pràctiques i que se les prenguin molt seriosament. Que no tinguin por ni vergonya a exposar les seves idees. A presentar projectes. A picar totes les portes que siguin necessàries, potser el dia de demà alguna d’aquestes s’obrirà. Les xarxes socials també són una molt bona eina per aquest fi. Els criminòlegs tenim molt a dir i molt a fer en multitud d’àmbits, i això és més un avantatge que no pas un inconvenient. I per descomptat, que aprofitin els avantatges que ofereix el Col·legi participant en tots els congressos, jornades i activitats formatives que els sigui possible. Són punts de trobada i d’intercanvi de coneixements on es gesten projectes i aliances interessants

COMUNICAT – No hi ha cap crisi de seguretat a Barcelona

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’augment de les taxes de delinqüència a la ciutat de Barcelona en els darrers mesos i, paral·lelament, també s’ha detectat un augment de la preocupació de l’opinió pública per la inseguretat, segons l’últim baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona.

Certament, en els darrers dos anys, la ciutat ha experimentat un creixement notable dels fets delictius registrats. Han coincidit en el mateix espai i temps el debat de la seguretat o inseguretat a la ciutat i diversos homicidis que no tenen una mateixa línia: violència de gènere, drogues, baralles en via pública i algun per robatori. Per tant, és necessari contextualitzar de manera adequada aquest creixement:

1. L’augment experimentat a la ciutat de Barcelona s’emmarca en un creixement comú, almenys, a la resta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La ciutat ha registrat un dels augments més importants, però no es pot dir que sigui un problema només de Barcelona. Per tant, la resposta a aquest fenomen, si bé pot requerir actuacions específiques i localitzades en determinats punts clau, que són sobretot els punts més turístics de la ciutat, cal que es porti a terme considerant la totalitat de l’Àrea Metropolitana.

2. En segon lloc, l’adopció d’enfocaments preventius basats només en la persecució i la dissuasió policial és preocupant. Si bé és cert que la tasca policial és bàsica per garantir a la ciutadania uns nivells raonables de seguretat, l’evidència científica ha demostrat àmpliament els efectes adversos que poden tenir polítiques de seguretat de Tolerància Zero o Finestres trencades a mitjà i llarg termini. Alguns d’aquests efectes inclouen l’estigmatització injusta de col·lectius específics, la saturació dels serveis policials i judicials o la persecució exagerada de fets intranscendents. En aquest sentit, cal reconèixer la tasca policial de prevenció i reacció, dotar als cossos policials dels efectius i mitjans necessaris per portar a terme la seva feina, però també ser conscients que si bé la funció policial és una part molt important de la prevenció, calen també altres mesures orientades a abordar les causes profundes de la delinqüència. Les millors pràctiques en la prevenció delictiva són aquelles que articulen coherentment respostes a diferents nivells: policial, judicial i social.

De fet, la Criminologia ha estudiat la relació de determinats problemes socials amb l’augment de les taxes de delinqüència. L’evidència científica ha mostrat que l’existència, i especialment la concentració de la desigualtat i exclusió social, l’augment de les taxes de pobresa, i en general l’empitjorament de les condicions de vida, poden afectar a l’augment de la delinqüència.

3. En tercer lloc, volem insistir en la necessitat de tractar els problemes de delinqüència mitjançant polítiques que evitin l’estigmatització dels col·lectius que es troben en una situació de vulnerabilitat social. Centrar-se en ells per procedència és una aposta populista i aquesta sobre representació té a veure amb la selectivitat del sistema de control formal i no pas amb les taxes de comissió de delictes. Considerem molt preocupant la proliferació de discursos que criminalitzen i responsabilitzen de l’augment de delictes al col·lectiu de manters  al de menors migrants no acompanyats, que res tenen a veure amb aquesta situació. En definitiva, es tracten de discursos que en el millor dels casos es basen en una anàlisi incompleta o esbiaixada de la realitat criminològica de la ciutat de Barcelona i considerem necessari advertir sobre el risc d’instrumentalitzar el debat sobre la seguretat per convertir-la en arma llancívola.

Per tot això, com a Col·legi de Criminòlegs de Catalunya, ens sentim directament interpel·lats per les demandes de les associacions i veïns i veïnes de la ciutat i volem mostrar el nostre suport a totes aquelles persones que pateixen aquest increment dels delictes a la ciutat. Ja sigui de manera directa, com a víctimes, els seus familiars o persones properes, o de manera indirecta, patint alguns dels efectes col·laterals com el sentiment d’inseguretat als barris i carrers de la ciutat. Ens posem una vegada més a disposició de la societat de la qual formem part, per tal d’ajudar a trobar respostes a un problema que genera angoixa i patiment a molts dels nostres conciutadans. Sempre des de la col·laboració amb veïns, entitats i poders públics, en defensa d’una societat democràtica, inclusiva i segura. 

Col·legi de Criminòlegs de Catalunya
Barcelona, 22 d’agost de 2019

Etiquetes

Nosaltres també trobem feina! - Irene Sánchez

irene-sanchez

La Irene és graduada en Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció per la Universitat Pompeu Fabra l’any 2015, màster en Execució Penal a la Comunitat i Justícia Restaurativa per la UB i estudia Psicologia per la UOC. Ha fet les pràctiques de la carrera al Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra, en el complex central Egara; les pràctiques del màster han estat com a Delegada de Mesures Penals Alternatives a IReS i en el Servei de Mediació del SMAT (Servei de Mediació i Assessorament Tècnic) de Barcelona. Ha treballat en el Servei Telemàtic d’Informació i d’Orientació a la Víctima (STIOVD) gestionat per la Creu Roja, i actualment treballa com a tècnica en el Servei d’Acompanyament a la Víctima del Delicte (SAVD) gestionat per INTRESS.

Ens pots parlar una mica de la teva feina?

El Servei d’Acompanyament a la Víctima del Delicte (SAVD) és un servei que depèn de la Direcció General d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil del Departament de Justícia, que gestiona l’entitat INTRESS a través d’un contracte de servei públic. El Servei ofereix a les víctimes de violència de gènere de tot Catalunya acompanyament en el moment de la compareixença en seu judicial, així com acompanyament a totes les víctimes del delicte el dia del judici oral. Oferim orientació, assessorament, suport emocional així com escolta activa a totes les persones que atenem.

quotes-entrevistes-irene-1

Consideres que poses a la pràctica el que has après al grau?

Gràcies al grau he obtingut una visió àmplia respecte a la criminologia que m’ha ajudat a poder exercir correctament les tasques a la feina. Sobretot m’han estat d’utilitat els aspectes de caràcter social, psicològic, penal i jurídic així com la visió crítica respecte a la societat que et facilita la carrera. Tot i això, el dia a dia en la feina et permet ampliar tots aquests coneixements i entendre millor aspectes que poden quedar difusos o que poden quedar desapercebuts al llarg del grau: passa de ser una realitat sobre paper a una realitat que perceps amb tots els teus sentits.

Com et vas assabentar de la feina?
A través d’un conegut. Fa un any i mig aproximadament INTRESS estava buscant professionals pel que seria un nou projecte, el SAVD.

quotes-entrevistes-irene-2

Feia molt temps que estaves buscant feina? Sabies per on es mouen les ofertes a l’àmbit criminològic?

Feia molt temps que estaves buscant feina? Sabies per on es mouen les ofertes a l’àmbit criminològic?
Ofertes on es requereixi un/a criminòleg/a n’hi ha poques, pel que cercava per les pàgines web del tercer sector i pel LinkedIn alguna oferta que s’ajustés al meu perfil.

Després d’acabar la carrera em va ser molt difícil trobar feina com a criminòloga perquè fins aleshores no havia treballat en aquest àmbit i et solen demanar tenir experiència. Vaig poder entrar en el programa Europeu de Garantia Juvenil on gràcies al seu assessorament i orientació vaig conèixer l’oferta de Creu Roja del STIOVD (Servei Telemàtic d’Informació i d’Orientació a la Víctima) i vaig poder enviar un CV ben estructurat. Pel que em van comentar en el seu moment em van agafar a STIOVD, en part, gràcies a les pràctiques del grau. Quan estava treballant en aquest servei vaig tenir coneixement que es buscaven professionals pel SAVD, i  vaig decidir presentar-me, ja que vaig veure que seria una gran oportunitat professional i personal per a mi. Efectivament, es tracta d’un servei molt necessari per a persones en situació de gran vulnerabilitat i m’ha donat l’oportunitat d’aprofundir en diversos àmbits que sempre m’havien interessat, a més de permetre’m de fer un acompanyament més proper i donar més suport a les víctimes del que feia a la Creu Roja.

Com va ser el procés de selecció?

El procés de selecció del SAVD va ser una entrevista amb la directora del servei i una altra directora de l’Àrea de Justícia i Comunitat de l’entitat (en el meu cas la directora de mesures penals alternatives) on em van fer preguntes per avaluar les meves competències i aptituds.

Què consideres que ha estat imprescindible perquè et seleccionessin?

Crec que em va facilitar molt el fet d’entrar en un servei nou on necessitaven a professionals amb experiència en atenció a persones víctimes d’un delicte. Així i tot, considero que és important fer-los veure que estàs motivat/da per aquesta feina, que tens potencial per fer-la i moltes ganes d’aprendre.

Tanmateix a poc a poc es va visibilitzant més la criminologia i els professionals que treballen en l’àmbit social coneixen les aptituds i coneixements que tenim com a criminòlogues i valoren la perspectiva complementària que podem aportar en un equip multidisciplinari.

quotes-entrevistes-irene-3

Quin consell donaries als estudiants? I als teus companys que encara estan en recerca activa de feina?

Recomano als estudiants no llençar els apunts de la carrera, sempre poden ser d’utilitat! Així com aprofitar qualsevol oportunitat de feina encara que no sigui exactament l’àmbit que més us interessa, ja que cap la possibilitat de descobrir-ne de nous que us sorprenguin gratament, i sempre obriran noves portes. També recomano triar les pràctiques molt conscientment, ja que solen facilitar contactes i són futurs possibles llocs de feina.

Recomano als criminòlegs i criminòlogues que estan en cerca de feina ser persistent a l’hora d’enviar currículums en els llocs d’interès de cadascú: és a dir, encara que no s’hagi publicat una oferta de feina o que aquesta no requereixi d’un/a professional de la criminologia, us recomano que envieu el vostre CV amb una carta de presentació per donar-vos a conèixer. No és fàcil però tampoc impossible.

La Criminologia parla… #1 – Madrid Central: la seguretat com a arma política – Cristian Modesto

  • Des de la seva implementació a finals de novembre de l’any passat, el projecte ha sigut celebrat i criticat en multitud de debats profundament marcats per qüestions ideològiques.
  • S’ha comprovat com la lògica sobre la qual s’assenta Madrid Central posseeix un important potencial per a prevenir la delinqüència que no ha d’abandonar-se a especulacions partidistes.

Madrid Central va néixer amb la finalitat d’eliminar el trànsit de pas en la zona que abasta el districte Centre de la ciutat que dona nom a la proposta, obeint a evidents criteris mediambientals. Des de la seva implementació a finals de novembre de l’any passat, el projecte ha sigut celebrat i criticat en multitud de debats profundament marcats per qüestions ideològiques. Aquesta tessitura s’ha accentuat arran de les últimes eleccions municipals i autonòmiques, els resultats de les quals han fet mudar els governs de la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Des de llavors, no han estat poques les ocasions en què la continuïtat d’aquest projecte s’ha vist amenaçada, encara que fins al moment els intents d’acabar amb la seva essència no han sigut fructífers.

Aquesta no és la primera vegada que la seguretat —i especialment la inseguretat— s'empra amb
finalitats partidistes allunyades de l'interès general.

Fa escassos dies, la contranarrativa als objectius estratègics de Madrid Central es va centrar en la seva hipotètica incidència en l’esfera de la seguretat, tant en la seva vessant objectiva —mesurada a través d’indicadors com les conegudes taxes de criminalitat— com en la subjectiva —cristal·litzada en el temor difús que té la ciutadania cap a la delinqüència—. En aquest sentit, i respectivament, la nova Presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, va manifestar que la zona de baixes emissions havia fet augmentar la delinqüència, declaració desmentida a través de fonts oficials (Barroso, 2019). D’altra banda, el recentment triat com a alcalde de la localitat, José Luis Martínez-Almeida, va expressar que alguns veïns percebien certa sensació d’inseguretat als carrers després de la instauració del projecte, encara que no presentava cap dada per a demostrar tal afirmació. La intenció d’aquests al·legats, exempts de qualsevol evidència que els donés suport, no semblava ser més que la crema de l’últim cartutx perquè la ciutadania s’aixequés contra la proposta que representa Madrid Central.

Aquesta no és la primera vegada que la seguretat —i especialment la inseguretat— s’empra amb finalitats partidistes allunyades de l’interès general. Per sort —o per desgràcia, segons l’interessat— existeix un important cos científic representat per la Criminologia per a dirimir amb objectivitat aquest tipus de qüestions. No obstant això, no voldria prosseguir sense abans destacar, davant el debat plantejat, el risc d’establir qualsevol tipus de relació entre una possible reducció o augment de la criminalitat i una mesura de la naturalesa de Madrid Central quan l’origen d’aquesta es troba tan pròxim en termes temporals. I és que correlació no és sinònim de causalitat. És a dir, que dues circumstàncies coincideixin en el temps no vol dir que una hagi originat l’altra. Per a afirmar que el projecte ha generat un efecte en les taxes de criminalitat —i, fins i tot, en els índexs de seguretat percebuda—, ha d’haver transcorregut un període de temps més dilatat des de la seva aplicació —hi ha autors que parlen d’un mínim d’un any—, especialment si, com és el cas, la implementació de la mesura analitzada es divideix en diferents fases.

Per exemple, recentment he elaborat una proposta metodològica de disseny quasi experimental per a avaluar l’impacte en la criminalitat de les Superilles a Barcelona (*1), prenent com a referència la Superilla del Poblenou. Una de les premisses principals per al desenvolupament d’aquesta proposta és considerar un lapse de dos anys abans i després del seu origen per a realitzar el recompte dels fets delictius registrats per la institució policial. D’aquesta manera, es dóna el temps suficient perquè el programa creï les condicions oportunes per a desenvolupar la seva capacitat preventiva, però també perquè els veïns —i la resta dels usuaris de l’espai públic— interioritzin i es familiaritzin amb els canvis produïts en el seu entorn (Modesto, 2019). En aquest cas, Madrid Central té poc més de mig any de rodatge, per la qual cosa establir qualsevol relació de causalitat no només és esbiaixada, sinó també imprudent.

Caldria destacar que totes dues mesures, Madrid Central —a més de les reformes de la Gran Via o Atocha— i les Superilles, al contrari del que puguin insinuar les declaracions prèviament exposades, i tot i tenir un vincle evident amb l’optimització dels indicadors que concerneixen a qüestions mediambientals i de mobilitat, posseeixen també una important capacitat preventiva del delicte gràcies al seu denominador comú: la priorització de la figura del vianant en detriment de la del vehicle. Es promou així un increment de la vigilància natural, un control que tots i cadascun de nosaltres realitzem de forma inconscient quan passegem pels carrers, visitem diferents establiments, utilitzem tot tipus d’estructures urbanes, etc.

Això quedaria àmpliament il·lustrat en constructes criminològics com, per exemple, la Teoria de les Activitats Quotidianes (Cohen i Felson, 1979). Segons aquests autors, hi haurien més probabilitats perquè es produís un delicte davant la convergència en l’espai de tres elements: un delinqüent possible, un objectiu adequat i l’absència d’un guardià capaç. Per tant, l’omissió d’algun d’aquests aspectes seria suficient per a evitar el crim. Al contrari del que pugui pensar-se de forma superficial, la figura del guardià capaç no queda reservada a la policia o els vigilants de seguretat, sinó que al·ludeix a qualsevol ciutadà que pugui dissuadir al delinqüent amb la seva mera presència o proximitat. Per tant, si augmenta el nombre de “ulls als carrers” —terme adoptat per Jane Jacobs (1961/2011)—, i per tant el de guardians capaços —o controladors naturals—, es reduirien les probabilitats associades al fet que un comportament nociu pugui esdevenir.

A més, és aquesta vigilància natural la que determina en bona part l’èxit dels mecanismes de control formal del delicte —és a dir, de l’actuació de la institució policial i els tribunals de justícia—, ja que la presència de subjectes que poden haver contemplat els fets —o qualsevol circumstància que els envolta, com la pròpia fugida del delinqüent— i la seva posterior testificació, ajudaran als primers en les tasques d’identificació del victimari i en l’esclariment del que ha succeït. De fet, pensar que únicament els components d’aquest control formal poden arribar a dissuadir o prevenir el crim és una de les nou fal·làcies associades al fenomen criminal exposades pel propi Felson (Felson i Boba, 2010). Efectivament, l’existència de més vigilants naturals gràcies al desenvolupament de projectes com els exposats, implica un major risc per al delinqüent, podent dissuadir o desanimar la seva empresa criminal. Aquesta conjuntura fa que tant Madrid Central com les Superilles puguin contemplar-se com a mesures de prevenció situacional del delicte, ja que aconseguirien reduir les oportunitats delictives. Així, podrien ser emmarcades dins de la denominada Criminologia ambiental i de les aplicacions de tipus CPTED —per les seves sigles en l’àmbit anglosaxó, Crime Prevention Throught Environmental Design—.

Per altra banda, i ateses les declaracions d’Ayuso i Martínez-Almeida, el desmantellament de Madrid Central pot perjudicar l’existència o l’optimització d’aquesta vigilància natural. No només no considero molt improbable que l’augment de vehicles faci descendir una taxa de criminalitat prèviament accentuada per la seva supressió original —segons l’argumentari dels citats actors—, sinó que, a més, la seva presència massiva limita el camp visual dels vianants, limitant així el control que aquests poguessin exercir com a guardians capaços. Així mateix, com és lògic, els conductors d’aquests vehicles no podrien suplir la vigilància natural generada pels vianants, ja que durant la conducció han d’estar pendents dels senyals que afecten aquesta acció, sense prestar massa atenció al que passa en les voreres, portals o establiments. D’altra banda, la seva permanència en cada punt de l’entramat urbà és molt efímera o fugaç com per a exercir qualsevol tipus de control.

Aquesta conjuntura fa que tant Madrid Central com les Superilles puguin contemplar-se com a
mesures de prevenció situacional del delicte, ja que aconseguirien reduir les oportunitats delictives.

Tanmateix, no sembla tan il·lògica la possibilitat que una reducció del trànsit de vehicles pugui augmentar inicialment la sensació d’inseguretat en aquelles zones que quedin més allunyades de certs llocs que es trobin transitats en qualsevol circumstància i moment del dia. Aquesta situació estaria especialment motivada per la concepció que tenim en les societats urbanes actuals sobre el que podríem denominar “espai ocupat”, àmpliament depenent de la presència del vehicle. No obstant, aquesta situació —que de totes formes hauria de ser degudament avaluada per a confirmar la seva existència— podria ser merament temporal fins que els canvis contextuals ocasionats pel programa siguin definitivament assimilats per la ciutadania.

En qualsevol cas, considerant que el tractament de la seguretat subjectiva ha de ser paral·lel al del vessant objectiu, si es detecta una problemàtica respecte a la primera s’haurien d’estudiar mesures que, sense acabar amb la naturalesa i avantatges que ofereix Madrid Central en la matèria que aquí ens ocupa —però a la vegada ampliant el seu contingut i abast—, puguin mitigar-la. Per exemple, es podrien promoure la construcció d’estructures urbanes que fomentin l’ús —i la heterogeneïtat de funcions— de l’espai públic d’aquelles zones en les quals s’hagi detectat qualsevol augment de la inseguretat percebuda. Però, no cal oblidar que, en l’Enquesta de Qualitat de Vida i Satisfacció amb els Serveis Públics de Madrid d’aquest mateix any, el projecte de Madrid Central rep una mitjana de 6,1 punts, arribant al 7,5 entre els enquestats que resideixen en el districte Centre (Dirección General de Transparencia, Administración Electrónica y Calidad, 2019). Una nota gens menyspreable, més aviat optimista, tenint en compte que el rebuig inicial cap a aquest tipus d’iniciatives se sol situar entorn del 30 % (Rueda, 2016).

En definitiva, encara que el seu origen no ha de vincular-se amb finalitats clarament dirigides a millorar la seguretat, s’ha comprovat com la lògica sobre la qual s’assenta Madrid Central posseeix un important potencial per a prevenir la delinqüència que no ha d’abandonar-se a especulacions partidistes. De fet, ha d’aprofitar-se per a fer que el projecte sigui encara més eficaç en aquest sentit, promovent, per exemple, noves estratègies que, desgranant el model en petites porcions de terreny que permetin pensar la seva aplicació a menor escala incidint en les necessitats particulars de cada zona, fomentin els llaços comunitaris, la cohesió social i la territorialitat, elements que són considerats en les Superilles i que posseeixen un consolidat caràcter preventiu en la literatura científica (Cozens, Saville i Hillier, 2005), multiplicant fins i tot l’eficàcia de la vigilància natural.

Madrid Central és una realitat. I és una realitat que ha vingut per a quedar-se. El debat no ha de centrar-se, per tant, en justificar o no la seva permanència, si no en com pot evolucionar i optimitzar-se atenent el seu caràcter embrionari. Amb tot, únicament mitjançant la construcció d’una circumstanciada avaluació del seu impacte en la criminalitat podrà revelar-se la seva vertadera eficàcia preventiva i, en tot cas, determinar les millores que han d’implementar-se. Tot això no deixa d’advertir la necessitat d’incorporar a criminòlegs i criminòlogues en les institucions públiques per a desenvolupar aquest tipus d’estudis. La seguretat és una de les esferes més importants per a determinar el destí de les nostres societats. Per tant, el fet que els actors públics —però també privats— continuïn donant l’esquena a aquest col·lectiu, abandonant el tractament del fenomen delinqüencial a posicions ideologitzades i al negoci de la inseguretat en detriment del que estableix l’evidència científica, no és més que una absoluta irresponsabilitat.

(*1) Una Superilla és una nova unitat urbanística impulsada per l’Ajuntament de Barcelona que reuneix diferents illes, promovent als seus carrers interiors funcions socials com la interacció, l’esbarjo, l’estada o l’intercanvi alhora que redueix l’espai físic destinat al vehicle.

Cristian Modesto Castrillón. Graduat en Criminologia per la Universitat de Barcelona, amb menció en Seguretat i Prevenció. Col·legiat número 55 del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya. Màster en Anàlisi i Prevenció del crim per la Universitat Miguel Hernández i el Centre Crímina per a l’estudi i prevenció de la delinqüència. Màster en Criminalística en la modalitat de Conseller en Ciències Forenses per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral.

REFERÈNCIES

Barroso, F. J. (2019, juliol 18). Policías y expertos rechazan que Madrid Central se pueda vincular con inseguridad. El País. Recuperat de https://elpais.com/ccaa/2019/07/16/madrid/1563297083_751860.html

Cohen, L. E., i Felson, M. (1979). Social change and crime rate trends: A routine activity approach. American Sociological Review, 44(4), 588-608.

Cozens, P. M., Saville, G., i Hillier, D. (2005). Crime Prevention Through Environmental Design (CPTED): A Review and Modern Bibliography. Journal of Property Management, 23(5), 328-356.

Dirección General de Transparencia, Administración Electrónica y Calidad. (2019). Encuesta de Calidad de Vida y Satisfacción con los Servicios Públicos de la Ciudad de Madrid 2019: Principales resultados. Recuperat de https://www.madrid.es/UnidadesDescentralizadas/Calidad/Observatorio_Ciudad/06_S_Percepcion/EncuestasCalidad/EncuestaMadrides/ficheros/2018/Principales%20resultados_2019_ECVSSP.pdf

Felson, M., i Boba, R. (2010). Crime and everyday life (4ª ed.). Thousand Oaks: SAGE Publications.

Jacobs, J. (2011). Muerte y vida en las grandes ciudades (Á. Abad, i A. Useros, trads.). Madrid: Capitán Swing. (Obra original publicada en 1961).

Modesto, C. (2019). Prevención del delito mediante el diseño urbano: El proyecto de la Supermanzana del Poblenou. (Treball de Fi de Màster no publicat). Universidad Miguel Hernández. Centro Crímina para el estudio y prevención de la delincuencia, Comunitat Valenciana.

Rueda, S. (2016). La Supermanzana, nueva célula urbana para la construcción de un nuevo modelo funcional y urbanístico de Barcelona. Recuperat de http://www.bcnecologia.net/sites/default/files/proyectos/la_supermanzana_nueva_celula_poblenou_salvador_rueda.pdf