La Criminologia parla… #1 – Madrid Central: la seguretat com a arma política – Cristian Modesto

Si vols llegir aquest article en castellà, pots fer-ho AQUÍ.

  • Des de la seva implementació a finals de novembre de l’any passat, el projecte ha sigut celebrat i criticat en multitud de debats profundament marcats per qüestions ideològiques.
  • S’ha comprovat com la lògica sobre la qual s’assenta Madrid Central posseeix un important potencial per a prevenir la delinqüència que no ha d’abandonar-se a especulacions partidistes.

Madrid Central va néixer amb la finalitat d’eliminar el trànsit de pas en la zona que abasta el districte Centre de la ciutat que dona nom a la proposta, obeint a evidents criteris mediambientals. Des de la seva implementació a finals de novembre de l’any passat, el projecte ha sigut celebrat i criticat en multitud de debats profundament marcats per qüestions ideològiques. Aquesta tessitura s’ha accentuat arran de les últimes eleccions municipals i autonòmiques, els resultats de les quals han fet mudar els governs de la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Des de llavors, no han estat poques les ocasions en què la continuïtat d’aquest projecte s’ha vist amenaçada, encara que fins al moment els intents d’acabar amb la seva essència no han sigut fructífers.

quotes-crimi-parla-1-1Fa escassos dies, la contranarrativa als objectius estratègics de Madrid Central es va centrar en la seva hipotètica incidència en l’esfera de la seguretat, tant en la seva vessant objectiva —mesurada a través d’indicadors com les conegudes taxes de criminalitat— com en la subjectiva —cristal·litzada en el temor difús que té la ciutadania cap a la delinqüència—. En aquest sentit, i respectivament, la nova Presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, va manifestar que la zona de baixes emissions havia fet augmentar la delinqüència, declaració desmentida a través de fonts oficials (Barroso, 2019). D’altra banda, el recentment triat com a alcalde de la localitat, José Luis Martínez-Almeida, va expressar que alguns veïns percebien certa sensació d’inseguretat als carrers després de la instauració del projecte, encara que no presentava cap dada per a demostrar tal afirmació. La intenció d’aquests al·legats, exempts de qualsevol evidència que els donés suport, no semblava ser més que la crema de l’últim cartutx perquè la ciutadania s’aixequés contra la proposta que representa Madrid Central.

Aquesta no és la primera vegada que la seguretat —i especialment la inseguretat— s’empra amb finalitats partidistes allunyades de l’interès general. Per sort —o per desgràcia, segons l’interessat— existeix un important cos científic representat per la Criminologia per a dirimir amb objectivitat aquest tipus de qüestions. No obstant això, no voldria prosseguir sense abans destacar, davant el debat plantejat, el risc d’establir qualsevol tipus de relació entre una possible reducció o augment de la criminalitat i una mesura de la naturalesa de Madrid Central quan l’origen d’aquesta es troba tan pròxim en termes temporals. I és que correlació no és sinònim de causalitat. És a dir, que dues circumstàncies coincideixin en el temps no vol dir que una hagi originat l’altra. Per a afirmar que el projecte ha generat un efecte en les taxes de criminalitat —i, fins i tot, en els índexs de seguretat percebuda—, ha d’haver transcorregut un període de temps més dilatat des de la seva aplicació —hi ha autors que parlen d’un mínim d’un any—, especialment si, com és el cas, la implementació de la mesura analitzada es divideix en diferents fases.

Per exemple, recentment he elaborat una proposta metodològica de disseny quasi experimental per a avaluar l’impacte en la criminalitat de les Superilles a Barcelona (*1), prenent com a referència la Superilla del Poblenou. Una de les premisses principals per al desenvolupament d’aquesta proposta és considerar un lapse de dos anys abans i després del seu origen per a realitzar el recompte dels fets delictius registrats per la institució policial. D’aquesta manera, es dóna el temps suficient perquè el programa creï les condicions oportunes per a desenvolupar la seva capacitat preventiva, però també perquè els veïns —i la resta dels usuaris de l’espai públic— interioritzin i es familiaritzin amb els canvis produïts en el seu entorn (Modesto, 2019). En aquest cas, Madrid Central té poc més de mig any de rodatge, per la qual cosa establir qualsevol relació de causalitat no només és esbiaixada, sinó també imprudent.

Caldria destacar que totes dues mesures, Madrid Central —a més de les reformes de la Gran Via o Atocha— i les Superilles, al contrari del que puguin insinuar les declaracions prèviament exposades, i tot i tenir un vincle evident amb l’optimització dels indicadors que concerneixen a qüestions mediambientals i de mobilitat, posseeixen també una important capacitat preventiva del delicte gràcies al seu denominador comú: la priorització de la figura del vianant en detriment de la del vehicle. Es promou així un increment de la vigilància natural, un control que tots i cadascun de nosaltres realitzem de forma inconscient quan passegem pels carrers, visitem diferents establiments, utilitzem tot tipus d’estructures urbanes, etc.

Això quedaria àmpliament il·lustrat en constructes criminològics com, per exemple, la Teoria de les Activitats Quotidianes (Cohen i Felson, 1979). Segons aquests autors, hi haurien més probabilitats perquè es produís un delicte davant la convergència en l’espai de tres elements: un delinqüent possible, un objectiu adequat i l’absència d’un guardià capaç. Per tant, l’omissió d’algun d’aquests aspectes seria suficient per a evitar el crim. Al contrari del que pugui pensar-se de forma superficial, la figura del guardià capaç no queda reservada a la policia o els vigilants de seguretat, sinó que al·ludeix a qualsevol ciutadà que pugui dissuadir al delinqüent amb la seva mera presència o proximitat. Per tant, si augmenta el nombre de “ulls als carrers” —terme adoptat per Jane Jacobs (1961/2011)—, i per tant el de guardians capaços —o controladors naturals—, es reduirien les probabilitats associades al fet que un comportament nociu pugui esdevenir.

A més, és aquesta vigilància natural la que determina en bona part l’èxit dels mecanismes de control formal del delicte —és a dir, de l’actuació de la institució policial i els tribunals de justícia—, ja que la presència de subjectes que poden haver contemplat els fets —o qualsevol circumstància que els envolta, com la pròpia fugida del delinqüent— i la seva posterior testificació, ajudaran als primers en les tasques d’identificació del victimari i en l’esclariment del que ha succeït. De fet, pensar que únicament els components d’aquest control formal poden arribar a dissuadir o prevenir el crim és una de les nou fal·làcies associades al fenomen criminal exposades pel propi Felson (Felson i Boba, 2010). Efectivament, l’existència de més vigilants naturals gràcies al desenvolupament de projectes com els exposats, implica un major risc per al delinqüent, podent dissuadir o desanimar la seva empresa criminal. Aquesta conjuntura fa que tant Madrid Central com les Superilles puguin contemplar-se com a mesures de prevenció situacional del delicte, ja que aconseguirien reduir les oportunitats delictives. Així, podrien ser emmarcades dins de la denominada Criminologia ambiental i de les aplicacions de tipus CPTED —per les seves sigles en l’àmbit anglosaxó, Crime Prevention Throught Environmental Design—.

quotes-crimi-parla-1-2.jpgPer altra banda, i ateses les declaracions d’Ayuso i Martínez-Almeida, el desmantellament de Madrid Central pot perjudicar l’existència o l’optimització d’aquesta vigilància natural. No només no considero molt improbable que l’augment de vehicles faci descendir una taxa de criminalitat prèviament accentuada per la seva supressió original —segons l’argumentari dels citats actors—, sinó que, a més, la seva presència massiva limita el camp visual dels vianants, limitant així el control que aquests poguessin exercir com a guardians capaços. Així mateix, com és lògic, els conductors d’aquests vehicles no podrien suplir la vigilància natural generada pels vianants, ja que durant la conducció han d’estar pendents dels senyals que afecten aquesta acció, sense prestar massa atenció al que passa en les voreres, portals o establiments. D’altra banda, la seva permanència en cada punt de l’entramat urbà és molt efímera o fugaç com per a exercir qualsevol tipus de control.

Tanmateix, no sembla tan il·lògica la possibilitat que una reducció del trànsit de vehicles pugui augmentar inicialment la sensació d’inseguretat en aquelles zones que quedin més allunyades de certs llocs que es trobin transitats en qualsevol circumstància i moment del dia. Aquesta situació estaria especialment motivada per la concepció que tenim en les societats urbanes actuals sobre el que podríem denominar “espai ocupat”, àmpliament depenent de la presència del vehicle. No obstant, aquesta situació —que de totes formes hauria de ser degudament avaluada per a confirmar la seva existència— podria ser merament temporal fins que els canvis contextuals ocasionats pel programa siguin definitivament assimilats per la ciutadania.

En qualsevol cas, considerant que el tractament de la seguretat subjectiva ha de ser paral·lel al del vessant objectiu, si es detecta una problemàtica respecte a la primera s’haurien d’estudiar mesures que, sense acabar amb la naturalesa i avantatges que ofereix Madrid Central en la matèria que aquí ens ocupa —però a la vegada ampliant el seu contingut i abast—, puguin mitigar-la. Per exemple, es podrien promoure la construcció d’estructures urbanes que fomentin l’ús —i la heterogeneïtat de funcions— de l’espai públic d’aquelles zones en les quals s’hagi detectat qualsevol augment de la inseguretat percebuda. Però, no cal oblidar que, en l’Enquesta de Qualitat de Vida i Satisfacció amb els Serveis Públics de Madrid d’aquest mateix any, el projecte de Madrid Central rep una mitjana de 6,1 punts, arribant al 7,5 entre els enquestats que resideixen en el districte Centre (Dirección General de Transparencia, Administración Electrónica y Calidad, 2019). Una nota gens menyspreable, més aviat optimista, tenint en compte que el rebuig inicial cap a aquest tipus d’iniciatives se sol situar entorn del 30 % (Rueda, 2016).

En definitiva, encara que el seu origen no ha de vincular-se amb finalitats clarament dirigides a millorar la seguretat, s’ha comprovat com la lògica sobre la qual s’assenta Madrid Central posseeix un important potencial per a prevenir la delinqüència que no ha d’abandonar-se a especulacions partidistes. De fet, ha d’aprofitar-se per a fer que el projecte sigui encara més eficaç en aquest sentit, promovent, per exemple, noves estratègies que, desgranant el model en petites porcions de terreny que permetin pensar la seva aplicació a menor escala incidint en les necessitats particulars de cada zona, fomentin els llaços comunitaris, la cohesió social i la territorialitat, elements que són considerats en les Superilles i que posseeixen un consolidat caràcter preventiu en la literatura científica (Cozens, Saville i Hillier, 2005), multiplicant fins i tot l’eficàcia de la vigilància natural.

Madrid Central és una realitat. I és una realitat que ha vingut per a quedar-se. El debat no ha de centrar-se, per tant, en justificar o no la seva permanència, si no en com pot evolucionar i optimitzar-se atenent el seu caràcter embrionari. Amb tot, únicament mitjançant la construcció d’una circumstanciada avaluació del seu impacte en la criminalitat podrà revelar-se la seva vertadera eficàcia preventiva i, en tot cas, determinar les millores que han d’implementar-se. Tot això no deixa d’advertir la necessitat d’incorporar a criminòlegs i criminòlogues en les institucions públiques per a desenvolupar aquest tipus d’estudis. La seguretat és una de les esferes més importants per a determinar el destí de les nostres societats. Per tant, el fet que els actors públics —però també privats— continuïn donant l’esquena a aquest col·lectiu, abandonant el tractament del fenomen delinqüencial a posicions ideologitzades i al negoci de la inseguretat en detriment del que estableix l’evidència científica, no és més que una absoluta irresponsabilitat.

 

(*1) Una Superilla és una nova unitat urbanística impulsada per l’Ajuntament de Barcelona que reuneix diferents illes, promovent als seus carrers interiors funcions socials com la interacció, l’esbarjo, l’estada o l’intercanvi alhora que redueix l’espai físic destinat al vehicle.

Cristian Modesto Castrillón. Graduat en Criminologia per la Universitat de Barcelona, amb menció en Seguretat i Prevenció. Col·legiat número 55 del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya. Màster en Anàlisi i Prevenció del crim per la Universitat Miguel Hernández i el Centre Crímina per a l’estudi i prevenció de la delinqüència. Màster en Criminalística en la modalitat de Conseller en Ciències Forenses per la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral.

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Barroso, F. J. (2019, juliol 18). Policías y expertos rechazan que Madrid Central se pueda vincular con inseguridad. El País. Recuperat de https://elpais.com/ccaa/2019/07/16/madrid/1563297083_751860.html

Cohen, L. E., i Felson, M. (1979). Social change and crime rate trends: A routine activity approach. American Sociological Review, 44(4), 588-608.

Cozens, P. M., Saville, G., i Hillier, D. (2005). Crime Prevention Through Environmental Design (CPTED): A Review and Modern Bibliography. Journal of Property Management, 23(5), 328-356.

Dirección General de Transparencia, Administración Electrónica y Calidad. (2019). Encuesta de Calidad de Vida y Satisfacción con los Servicios Públicos de la Ciudad de Madrid 2019: Principales resultados. Recuperat de https://www.madrid.es/UnidadesDescentralizadas/Calidad/Observatorio_Ciudad/06_S_Percepcion/EncuestasCalidad/EncuestaMadrides/ficheros/2018/Principales%20resultados_2019_ECVSSP.pdf

Felson, M., i Boba, R. (2010). Crime and everyday life (4ª ed.). Thousand Oaks: SAGE Publications.

Jacobs, J. (2011). Muerte y vida en las grandes ciudades (Á. Abad, i A. Useros, trads.). Madrid: Capitán Swing. (Obra original publicada en 1961).

Modesto, C. (2019). Prevención del delito mediante el diseño urbano: El proyecto de la Supermanzana del Poblenou. (Treball de Fi de Màster no publicat). Universidad Miguel Hernández. Centro Crímina para el estudio y prevención de la delincuencia, Comunitat Valenciana.

Rueda, S. (2016). La Supermanzana, nueva célula urbana para la construcción de un nuevo modelo funcional y urbanístico de Barcelona. Recuperat de http://www.bcnecologia.net/sites/default/files/proyectos/la_supermanzana_nueva_celula_poblenou_salvador_rueda.pdf

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s